Error funesto es decir que hay que comprender la música para gozar de ella. La música no se hace, ni debe jamás hacerse para que se comprenda, sino para que se sienta. Manuel de Falla.
El passat 18 de Maig, va morir Dietrich Fischer-Dieskau, per molts, el millor cantant de Lieder dels nostres temps.
La seva carrera com a cantant (baríton) és increïblement completa, passant per tots els estils musicals, sense deixar de banda lògicament, el gran paper que va fer dins al món de la Òpera, interpretant entre d'altres papers com Don Giovanni a Le nozze de Figaro,Wolfram a Tannhäuser, Telramund a Lohengrin...
Una carrera simplement brillant que ha acabat deixant moltíssima discografia i gravacions per tal de que no s'oblidi una de les grans veus dels nostres temps.
Si he de destacar algunes de les que per mi serien les millors interpretacions de Fischer-Dieskau, ho faig sobretot dins el món dels Lieder. I sense anar més lluny, els de Franz Schubert.
Nascut a Viena l'any 1797, Franz Schubert va ésser un dels grans puntals del Romanticisme.
Només va viure 31 anys, però la seva producció de música de cambra, orquestral i per a piano és molt gran.
El que més s'acostuma a destacar en Schubert, però, són els seus Lieder, cançons per a solista (acostumen a ésser poemes, i sobretot en Alemany) acompanyades normalment de piano.
Sens dubte, destacar el seu magnífic Winterreise (viatge d'hivern). Una meravella de cicle de Lieder escrits sobre poemes de Wilhelm Müller. Un cicle de Lieder on un home no és estimat per la dona a la que estima.
Winterreise són les impressions més íntimes i els pensaments d'un home que passeja sol durant l'hivern, entre paisatges freds i desoladors...
El mateix Fischer-Dieskau va dir que "el viatge d'hivern representa totes les obres de l'últim any, en el que es refereix a elevació, intuició i ampliació de la tècnica de composició".
Com a petita menció a aquest gran mestre, doncs, us deixo amb alguns dels Lieder del Winterreise de Franz Schubert, un gran compositor a qui cal conèixer en tots els aspectes de la seva magnífica composició.
Volia aturar-me, a petició d'un lector del blog, a escoltar una obra del gran Friedrich Haendel. La veritat és que m'hauria agradat publicar aquest post el dia 19 de Maig, allà a les... 12 de la nit. Però vaja, l'any que vé serà.
Hem de tenir en compte que parlar de Haendel és parlar d'un dels "grans" compositors de la història de la música clàssica. No és ningú per descubrir, ni algú que no hagueu escoltat mai. Sense anar més lluny, el mític cor "Hallelujah", és seu... o també la Sarabande que molts vau escoltar amb l'emissió d'aquest anunci de Levi's, fa uns anys.
Nascut a Halle l'any 1685 i mort a Londres l'any 1759, Haendel va ésser un dels grans compositors del barroc musical. Tot i néixer a Alemanya, Haendel a establir-se l'any 1712 a Anglaterra, on es quedaria fins la seva mort. A més, cal dir que els anglesos el consideren "molt seu".
La seva obra és molt extensa i alhora interessant. Estem parlant, en la meva opinió, d'un dels grans pilars de la història. Continuador de l'estil que havia utilitzat Purcell, la música de Haendel és subtil i brillant, amb l'elegància de l'estil francès, i alhora la força de la música anglesa.
El catàleg d'obres d'aquest personatge és impressionant. Es resumeix amb les següents xifres:
Més de 600 obres de música vocal i instrumental, on trobem plasmats tots els gèneres de l'època, que a més, no són pocs. Pel que fa a la música vocal, trobem des d'Òperes en diferents idiomes (més de 40), a Oratoris, Cantates, Duos, Trios, Àries, Himnes...
La música instrumental no queda enrere amb 34 concerts per solistes, 23 Concerti Grossi, Simfonies, Suites, Obertures i més de 180 peces per clavicèmbal (30 suites i obertures, i moviments solts).
El que us volia proposar avui és un himne que forma part dels Coronation Anthems, concretament el primer: Zadok, the priest (HMV 258)*
Els altres tres són: My heart is inditing (HMV 259), The king shall rejoice (HWV 260) i Let thy hand be strengthened (HMV 261).
Haendel va escriure aquesta obra amb motiu de la coronació de George II d'Anglaterra, tot i que després es va fer popular i amb el temps va reutilitzar algunes parts d'aquests per realitzar alguns dels seus Oratoris.
*Quan parlo de HMV, em refereixo a Händel Werke Verzeichnis, que traduït vol dir Catàleg d'obres de Haendel. És com parlar dels números d'Opus d'altres compositors. Hi ha qui utilitza "Opus" i hi ha qui utilitza diferents sigles: Bach - BWV, Mozart - KV...
El que si coneixereu tots però, és justament aquest: Zadok, the priest.
Us el deixo perquè una persona em va preguntar d'on prové l'himne de la Champions League.
Lògicament, arranjat, en aquest cas per Tony Britten l'any 1992. Us recomano que escolteu doncs, els dos vídeos. Molt millor Haendel, sens dubte:
Anem a dedicar uns minuts a l'orquestra, la formació per excel.lència en el món de la música.
Si dins del grup dels cinc, hem de trobar un gran entès en orquestració, aquest és Nikolái Rimski-Kórsakov. Jo crec que és com una espècie de narrador de contes, però amb música.
El tractament dels instruments solistes, que parlen i expliquen a l'oïent les seves històries... la potència dels tutti, la conducció dels fils melòdics, la subtilesa dels canvis... amb tot això Kórsakov demostra a la perfecció que coneix al detall tots els instruments que conformen l'orquestra, els seus registres, i en el fons, totes les seves possibilitats.
Quan parlo d'un entès en orquestració, no em refereixo només a les seves obres, sino també a les numeroses correccions que va fer en obres dels seus companys. La seva intenció, realitzant alguns canvis i adaptacions a les obres, no era cap més que preservar composicions, que potser amb el temps s'haurien acabat perdent.
Nikolái Andréyevich Rimski-Kórsakov, va néixer l'any 1844. Durant la seva vida, va combinar la composició, la direcció d'orquestra i la pedagogia amb la carrera militar. En la carrera militar, però, va passar de ser un "primer oficial" de la marina imperial russa, per convertir-se en un inspector de bandes de música navals.
Era partidari d'un estil nacionalista rus (recordem que era membre del grup dels cinc).
El que fa molt sovint, és agafar cançons tradicionals russes i realitzar-ne arranjaments per diverses formacions i amb un "toc" podriem dir exòtic, més que res, per diferenciar la música de la que s'estava realitzant a Europa (era una mica la voluntat del grup dels cinc).
No va ser fins al 1871, quan va ocupar un important lloc de professor al conservatori de San Petersburg, que Kórsakov tornaria a utilitzar les tècniques occidentals en les seves composicions.
Entre les seves obres més conegudes, destaquen sobretot el Capricho español, i la gran suite simfònica Scheherezade.
El que segurament coneixereu tots, és Flight of the Bumblebee (el vuelo del moscardón).
Recordeu el que he dit, de la seva capacitat d'explicar històries. Doncs aquí, (més que històries, imatges) en aquesta composició podem veure al 100% el que vull dir amb tot això. Existeixen infinitat de versions i transcripcions d'aquesta obra, per tots els instruments que us pugueu imaginar.
Versió per orquestra
Versió per a baix de 6 cordes amb un acompanyament electrònic horrible
La obra que m'agradaria que escoltéssiu avui, però, és la gran suite simfònica Scheherezade. Si coneixeu la història, la podeu veure en la mateixa música. Es pot imaginar. S'intueix.
A més, Kórsakov va idear diferents temes melòdics per cada vegada que apareixen els diferents personatges, un bon recurs per situar-nos sempre dins la història.
Si no la coneixeu, simplement escolteu la música. Crec que tant sols amb Scheherezade, s'hauria de situar Kórsakov en un pilar molt més alt del qual es troba en la història de la música.
Sovint sentirem a parlar de Borodin o dels altres compositors del grup dels cinc. La majoria d'ells es continuen interpretant avui en dia (alguns més que d'altres), i les seves obres se segueixen recordant a les sales de concerts de tot el món.
Això però, no és el que li ha passat a Mili Balákirev. El fundador del grup dels cinc, ha caigut en l'oblit.
Les seves obres difícilment s'interpreten a l'actualitat, i rarament algú recorda el seu nom (a no ser, és clar, que la gent el recordi com un dels membres del grup dels cinc, i en concret, com al fundador).
Mili Balákirev, va néixer l'any 1836 a Nizhni Nóvgorod, i va morir l'any 1910 a San Petersburg. Tal i com ja he dit, és recordat molt més per haver "fundat" el grup dels cinc que no pas per les seves obres.
Balákirev destacava per ser un bon pianista, però igual que Borodin, es dedicava a altres coses. Als 18 anys compaginava l'enginyeria amb la música. Glinka, però, el va convèncer perquè deixés la primera de les disciplines per dedicar-se exclusivament a la segona.
La seva gran aportació va ser com a pedagog. Entre els seus alumnes es trobaven Rimski-Kórsakov, Mussorgsky i Borodin.
A l'Escola lliure de Música de San Petersburg, juntament amb aquests alumnes i Cui, és on funda el que passaria a la història com el grup dels cinc.
Balákirev destaca també per tenir moltes obres incompletes, que es dedicaria a revisar i acabar durant els seus últims anys de vida.
Entre les seves obres més conegudes, trobem dues simfonies, la Simfonia 1 en Do Major i la Simfonia 2 en Re menor. El seu poema simfònic més conegut, és sens dubte Tamara, i la seva obra més interpretada i coneguda a l'època, Islamey; una fantasia oriental per a piano. Tot i això, la seva col.lecció musical estava construida en gran part per cançons folklòriques russes.
El que us deixo avui, és la seva Simfonia 1 en Do Major, completa.
Crec que és important conèixer l'obra d'aquest home. No hauria de passar per alt a ningú. Si la simfonia completa us resulta massa llarga, sempre podeu escoltar algun dels seus moviments. Us recomano el segon, l'Scherzo.
Aquí teniu el minutatge perquè pogueu situar-vos ràpidament sobre el moviment que vulgueu. Disfruteu de Balàkirev!
Mov.I: Largo - Allegro vivo 00:00
Mov.II: Scherzo: Vivo 12:53
Mov.III: Andante 20:27
Mov.IV: Finale: Allegro moderato 34:15
El fet d'haver arribat a Rachmaninov és una bona excusa per parar-nos durant uns dies a la música russa, i més concretament, en el que s'anomena El grup dels cinc.
Amb aquest, Rússia entra de ple en la seva música nacionalista. Aquest grup es va crear amb la intenció de produir un tipus de música "específica" de Rússia, enlloc d'imitar la música que s'estava fent a Europa.
Els membres d'aquest grup són Mili Balàkirev (és el fundador), Aleksandr Borodin, Mussorgski, César Cui i Rimski-Kòrsakov.
El que és més interessant d'aquest grup, és que cadascún dels diferents compositors juga un paper diferenciat musicalment parlant, que podrem anar veient amb algunes de les seves diferents obres.
Crec que una bona manera d'introduir-nos a aquest grup de nacionalistes (hem de tenir en compte que de compositors nacionalistes russos n'hi ha molts més), és parlant de Aleksandr Borodin. El que considero el poeta del grup dels cinc.
Borodin va néixer a San Petersburg l'any 1833, i la seva àrea d'especialització va ser la química.
No va ser fins als 30 anys, l'any 1863, que va rebre les primeres classes formals de composició, de les mans del que més tard seria el fundador del grup dels cinc, Mili Balàkirev.
Al 1869 ja ens trobem amb la seva primera simfonia.
Després d'aquesta data, apareixen moltes de les seves obres més importants, entre elles, El Princep Igor, òpera que sembla ser que van acabar Rimski-Kòrsakov i Glazunov un cop Borodin va morir, amb només 53 anys.
De les diferents obres que té (recordem que la seva ocupació principal era la química, no la composició), destacaria els dos quartets de corda, el quintet de corda i piano, i la sonata per a violoncel i piano.
El que escoltarem avui és un dels moviments més coneguts dels seus quartets. Concretament, el 3r moviment (Nocturn) del quartet N.2 en Re Major.
Música delicada però alhora amb molt de caràcter i amb una importantíssima càrrega melòdica que és impossible que deixi a ningú indiferent.
Ahir vam parlar del gran Juan Crisóstomo de Arriaga..., però són molts els compositors que han demostrat el seu talent des de ben joves. Podriem dir que han estat la majoria.
Per pura casualitat, ahir vaig llegir que Sergei Rachmaninov, el compositor de l'obra que avui escoltareu, va escriure el trio elegíac n.1 amb només 19 anys. És d'admirar i envejar que una persona de només 19 anys sigui capaç d'escriure una obra tant complexa i profunda.
Així doncs, sortim del territori geogràfic habitual per marxar a Rússia, un país llunyà que ha deixat unes grans petjades en el llarg camí de la història de la música.
Sergei Rachmaninov (ho veureu escrit de mil maneres diferents), va néixer l'any 1873 i és considerat un dels grans compositors romàntics d'Europa. A més, era director d'orquestra i un important pianista.
La seva vida és bastant inquietant. L'any 1885, amb només 12 anys, va ésser expulsat del Conservatori de San Petersburg per suspendre quasi totes les assignatures. Només un any després, als 13, Rachmaninov va anar a Moscú.
Allà va viure a casa del seu professor de música, lloc on va tenir la oportunitat de conèixer a Pyotr Ilyich Tchaikowsky, que per cert, va quedar meravellat amb l'obra del jove Sergei.
Abans de 1892, Rachmaninov ja s'havia graduat al Conservatori de Moscú amb mencions honorífiques.
Tot i això, va viure un episodi bastant dur després de l'estrena de la seva 1a simfonia, l'any 1897. Sembla que el director que va dirigir l'orquestra durant l'estrena portava unes copes de més, i els músics de l'orquestra van fer una interpretació pèssima.
Les males crítiques van enfonsar Rachmaninov en una profunda depressió que va fer que no tornés a escriure fins l'any 1900 (va rebre ajuda d'un especialista en neurologia i hipnosis, aconseguint molts bons resultats).
La vida de Rachmaninov no és fàcil, però un cop recupera la creativitat i la fe en ell mateix, escriu les seves grans obres des de diferents ciutats del món (marxa de Rússia als 40 i pico anys, per anar cap a Paris i després a Estats Units).
Són moltes les obres que s'haurien de tenir en compte, però us recomano especialment el Concert per a piano N.2 en do menor (Op.18, dedicat al metge que tant el va ajudar a superar la seva depressió), el Preludi en Do sostingut menor (Op.3), i el Preludi en Si bemoll major (Op.23).
La obra que escoltarem avui, és un trio per a violí, violoncel i piano anomenat el Trio Elegíac N.1, en Sol menor.
Rachmaninov té dos trios. Aquest primer consta de només un moviment i tot i que va ésser escrit l'any 1892, no va ésser editat fins l'any 1947.
El segon, està en Re menor i va ésser escrit l'any 1893 a la memòria de Tchaikowsky, que havia mort feia molt poc. Només com a nota informativa, comentar que algunes vegades s'associa a Tchaikowsky, erròniament el primer dels trios.
Vaig tenir la gran oportunitat d'interpretar aquesta obra fa uns anys amb uns magnífics companys de cambra, i, en la meva opinió, és de les millors que s'han escrit per aquesta formació (sempre des del meu gust i punt de vista, i tenint en compte que em deu quedar un repertori grandíssim per conèixer).
Tots els instruments tenen un important protagonisme melòdic i temàtic a més d'una gran diversitat i amplitud de registres.
Música digne d'ésser més coneguda i lògicament, interpretada.
La versió d'avui, de mans de tres conegudíssims intèrprets de l'escena internacional:
Piano: Lang Lang
Violoncel: Mischa Maisky
Violí: Vadim Repim
Per cert, no acostumaré a fer publicitat a aquest blog, però Lang Lang vé a l'Auditori de Barcelona el pròxim 22 d'Abril. Interpretarà Bach, Schubert i Chopin a uns preus bastant assequibles. Jo de vosaltres no m'ho perdria (tot i que jo m'ho perdré). Això si, si queden entrades.
