Borodin

El fet d'haver arribat a Rachmaninov és una bona excusa per parar-nos durant uns dies a la música russa, i més concretament, en el que s'anomena El grup dels cinc. 

Amb aquest, Rússia entra de ple en la seva música nacionalista. Aquest grup es va crear amb la intenció de produir un tipus de música "específica" de Rússia, enlloc d'imitar la música que s'estava fent a Europa.

Els membres d'aquest grup són Mili Balàkirev (és el fundador), Aleksandr Borodin, Mussorgski, César Cui i Rimski-Kòrsakov.

El que és més interessant d'aquest grup, és que cadascún dels diferents compositors juga un paper diferenciat musicalment parlant, que podrem anar veient amb algunes de les seves diferents obres.

Crec que una bona manera d'introduir-nos a aquest grup de nacionalistes (hem de tenir en compte que de compositors nacionalistes russos n'hi ha molts més), és parlant de Aleksandr Borodin. El que considero el poeta del grup dels cinc.

Borodin va néixer a San Petersburg l'any 1833, i la seva àrea d'especialització va ser la química. 

No va ser fins als 30 anys, l'any 1863, que va rebre les primeres classes formals de composició, de les mans del que més tard seria el fundador del grup dels cinc, Mili Balàkirev. 

Al 1869 ja ens trobem amb la seva primera simfonia. 

Després d'aquesta data, apareixen moltes de les seves obres més importants, entre elles, El Princep Igor, òpera que sembla ser que van acabar Rimski-Kòrsakov i Glazunov un cop Borodin va morir, amb només 53 anys.

De les diferents obres que té (recordem que la seva ocupació principal era la química, no la composició), destacaria els dos quartets de corda, el quintet de corda i piano, i la sonata per a violoncel i piano.

El que escoltarem avui és un dels moviments més coneguts dels seus quartets. Concretament, el 3r moviment (Nocturn) del quartet N.2 en Re Major.

Música delicada però alhora amb molt de caràcter i amb una importantíssima càrrega melòdica que és impossible que deixi a ningú indiferent. 

Disfruteu d'un magnífic dia amb bona música!

Quartetto d´archi della Scala:

Francesco Manara - Violi
Pierangelo Negri - Violi
Simonide Braconi - Viola
Massimo Polidori - Violoncel

Rachmaninov

Ahir vam parlar del gran Juan Crisóstomo de Arriaga..., però són molts els compositors que han demostrat el seu talent des de ben joves. Podriem dir que han estat la majoria. 

Per pura casualitat, ahir vaig llegir que Sergei Rachmaninov, el compositor de l'obra que avui escoltareu, va escriure el trio elegíac n.1 amb només 19 anys. És d'admirar i envejar que una persona de només 19 anys sigui capaç d'escriure una obra tant complexa i profunda. 

Així doncs, sortim del territori geogràfic habitual per marxar a Rússia, un país llunyà que ha deixat unes grans petjades en el llarg camí de la història de la música.

Sergei Rachmaninov (ho veureu escrit de mil maneres diferents), va néixer l'any 1873 i és considerat un dels grans compositors romàntics d'Europa. A més, era director d'orquestra i un important pianista. 

La seva vida és bastant inquietant. L'any 1885, amb només 12 anys, va ésser expulsat del Conservatori de San Petersburg per suspendre quasi totes les assignatures. Només un any després, als 13, Rachmaninov va anar a Moscú. 

Allà va viure a casa del seu professor de música, lloc on va tenir la oportunitat de conèixer a Pyotr Ilyich Tchaikowsky, que per cert, va quedar meravellat amb l'obra del jove Sergei.

Abans de 1892, Rachmaninov ja s'havia graduat al Conservatori de Moscú amb mencions honorífiques.

Tot i això, va viure un episodi bastant dur després de l'estrena de la seva 1a simfonia, l'any 1897. Sembla que el director que va dirigir l'orquestra durant l'estrena portava unes copes de més, i els músics de l'orquestra van fer una interpretació pèssima. 

Les males crítiques van enfonsar Rachmaninov en una profunda depressió que va fer que no tornés a escriure fins l'any 1900 (va rebre ajuda d'un especialista en neurologia i hipnosis, aconseguint molts bons resultats). 

La vida de Rachmaninov no és fàcil, però un cop recupera la creativitat i la fe en ell mateix, escriu les seves grans obres des de diferents ciutats del món (marxa de Rússia als 40 i pico anys, per anar cap a Paris i després a Estats Units). 

Són moltes les obres que s'haurien de tenir en compte, però us recomano especialment el Concert per a piano N.2 en do menor (Op.18, dedicat al metge que tant el va ajudar a superar la seva depressió), el Preludi en Do sostingut menor (Op.3), i el Preludi en Si bemoll major (Op.23).

La obra que escoltarem avui, és un trio per a violí, violoncel i piano anomenat el Trio Elegíac N.1, en Sol menor. 

Rachmaninov té dos trios. Aquest primer consta de només un moviment i tot i que va ésser escrit l'any 1892, no va ésser editat fins l'any 1947. 

El segon, està en Re menor i va ésser escrit l'any 1893 a la memòria de Tchaikowsky, que havia mort feia molt poc. Només com a nota informativa, comentar que algunes vegades s'associa a Tchaikowsky, erròniament el primer dels trios.

Vaig tenir la gran oportunitat d'interpretar aquesta obra fa uns anys amb uns magnífics companys de cambra, i, en la meva opinió, és de les millors que s'han escrit per aquesta formació (sempre des del meu gust i punt de vista, i tenint en compte que em deu quedar un repertori grandíssim per conèixer). 

Tots els instruments tenen un important protagonisme melòdic i temàtic a més d'una gran diversitat i amplitud de registres. 

Música digne d'ésser més coneguda i lògicament, interpretada. 

La versió d'avui, de mans de tres conegudíssims intèrprets de l'escena internacional:

Piano: Lang Lang

Violoncel: Mischa Maisky

Violí: Vadim Repim

Per cert, no acostumaré a fer publicitat a aquest blog, però Lang Lang vé a l'Auditori de Barcelona el pròxim 22 d'Abril. Interpretarà Bach, Schubert i Chopin a uns preus bastant assequibles. Jo de vosaltres no m'ho perdria (tot i que jo m'ho perdré). Això si, si queden entrades. 

Arriaga

Una de les incògnites que sempre ens quedaran, és saber què més ens hauria pogut regalar un compositor si hagués tingut una vida més llarga. Més simfonies? Més quartets? Més musica vocal? Mai ho sabrem.

Per desgràcia són molts els que moren a una edat relativament jove: Robert Schumann, 46 anys. Wolfgang Amadeus Mozart, 35 anys... i podria fer una llista llarguíssima. La medicina, lògicament, no era la d'ara.

Crec que el primer cop que vaig fer-me aquesta pregunta va ser quan vaig tocar amb la Orquestra Diaula, la simfonia en Re Major de Juan Crisóstomo de Arriaga. 

Al costat de la partitura, hi apareixia la data de naixement del compositor, 1806. També la de la seva prematura mort, al 1826. 19 anys de vida (no va arribar a fer els 20) , i una música que a mi m'ha enamorat des del primer cop que la vaig sentir.

Arriaga té una producció musical relativament gran si tenim en compte l'edat de la seva mort. Això però, no és d'estranyar, ja que als 11 anys estrenava obres a la seva ciutat natal, Bilbao, i amb 13 ja va escriure una Òpera. 

Del que conec, us recomano els seus tres quartets. Són senzillament fantàstics, i encara tenen més mèrit si tenim en compte que Arriaga els va escriure quan era un adolescent... a part d'aquest, per si us interessa, podeu trobar els títols de les seves obres completes a: www.arriagaobrascompletas.com

El que toca escoltar avui però, és segurament la seva obra més coneguda, la Simfonia en Re Major (completa)

Una meravella d'obra de mitja hora que no puc deixar d'escoltar i us recomenaré sempre que en tingui la ocasió. Permeteu que insisteixi bastant en que us regaleu uns minuts escoltant la seva música. És una bona inversió personal. A més, es tracta d'un dels compositors que més admiro, no el puc deixar passar per alt.

Escoltant la simfonia (completa si us plau, són 4 moviments), podeu recordar Haydn o Mozart (alguns l'havien comparat amb un jove Mozart), però no... és Juan Crisóstomo de Arriaga, un jove talent que ens va deixar una petita demostració del que era capaç de fer, amb l'energia i el gust exquisit d'un compositor que ha de ser recordat pels segles dels segles.

Pahissa

Qui no coneix aquesta capçalera musical acompanyada per les pintures de Lluís Roura, no va massa al cinema i probablement no ha llegit mai a la gran pantalla el nom de Jaume Pahissa.

(tot i que la música d'aquesta capçalera és de Pahissa, la versió que sona és una adaptació de Joaquim Rabaseda).

Jaume Pahissa va néixer a Barcelona l'any 1880, i fou compositor i director d'orquestra. 

El seu nom no és massa conegut, i les seves obres, per desgràcia, tampoc.

És l'autor de varis treballs publicats a l'Argentina (que podriem considerar "musicològics"), com la Vida y obra de Manuel de Falla (1947), Sendas y cumbres de la música española (assaig - 1955), Los grandes problemas de la música (1954), i Espíritu y cuerpo de la música (1951). 

He tingut l'oportunitat de consultar alguna vegada el primer d'aquests, el treball dedicat a Manuel de Falla, i el recomano a tothom qui vulgui conèixer una mica més sobre el compositor del que vam parlar en un dels posts anteriors.

Tot i que no conec molt bé tota la obra de Pahissa, en ell destaca bastant la música atonal, però també un fort esperit i caràcter provinent de la gran admiració que Pahissa tenia per al compositor alemany Richard Wagner (la influència d'aquest es pot veure clarament a Gala Placidia, òpera simfònica però alhora amb molts moments que poden fer pensar en un drama líric Wagnerià).  

El seu catàleg comprèn numeroses obres, com poden ser els poemes simfònics De les profunditats a les altures i El camí (1909), dues simfonies (1900 i 1921), una Sinfonietta (1921), un Trio en sol (1905), obres pianístiques com la Sonata Fantasia (1904) o les Escenes catalanes (1916)...

La obra que us recomano avui, però, és la Suite Intertonal. 

Una obra que no és res més que una gran declaració d'intencions de Jaume Pahissa. 

Aquesta Suite és innovadora i atrevida, amb una clara demostració del domini de la tècnica de l'harmonia contemporània.

Va ser una obra difícil al seu moment. Alguns comentaris parlen de la Suite com una obra arriscada que demostra la personalitat artística de Pahissa, i que tot i que sigui difícil d'escoltar, la seva interpretació és interessant i digne de captar l'atenció a l'oient.

Aquí només trobem l'Intermezzo, de tants sols 4 minuts de duració. Amb això ja us podeu fer una petita idea de quins són els camins que segueix Pahissa (remarco la paraula "petita", ja que la obra en general és bastant diferent).

Per desgràcia, la obra completa no es pot trobar al Youtube. Tot i això, us convido a buscar-la per algun altre costat. És una bona experiència musical per a qui vulgui conèixer horitzons musicals nous.

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Director: Salvador Brotons

Popper

Els compositors acostumen a conèixer molt bé els instruments pels quals escriuen. 

David Popper era violoncel.lista... i li hem de donar les gràcies, perquè va escriure la majoria de les seves composicions per aquest instrument.

La majoria de violoncel.listes han tingut i tenen (i tinc i tindré) molt de respecte a aquest compositor. 

David Popper, nascut el 1843 a Praga, és el responsable d'alguns dels molts estudis que ens acompanyen al llarg de la nostra vida com a violoncel.listes. 

Estudis que (perquè no dir-ho), ens porten pel camí de l'amargura, però... en el fons crec que ens fan disfrutar com criatures, i si no ho diem ara, ho direm el dia de demà quan ens els mirem una mica de lluny.

La subtilesa de barrejar i saber fusionar la tècnica amb la bellesa, en la meva opinió, el diferencien de molts d'altres que s'han dedicat a escriure estudis de violoncel.

Popper coneixia bé les dimensions, el tacte, la sonoritat, els registres, i la profunditat que és capaç d'aconseguir el so d'aquest instrument. Això, a més, es demostra a totes i cada una de les seves obres. No només en els seus estudis.

Puc recomenar vàries obres de Popper, i ho faré, però si teniu la ocasió, escolteu-vos algun dels estudis dels que us he parlat. Pel Youtube corre un noi que es dedica a gravar-los. S'anomena Joshua Roman i ha gravat una sèrie de vídeos que s'anomenen The Popper Project. Lògicament hi ha estudis millors i estudis "pitjors". A més d'aquest noi, es poden escoltar unes gravacions de Janos Starker, gran violoncel.lista que, creieu-me, ens ha deixat molts documents dels quals aprendre. 

Deixant els estudis de banda, David Popper va escriure molt per a violoncel. La que segurament és la seva obra més coneguda és l'opus 39, la mítica Dance of the Elves, que em veig obligada a publicar aquí sota (feu-li un cop d'ull, virtuosisme en estat pur):

Violoncel.lista: Mstislav Rostropovich

Piano: Elena Rostropovich

Tot i això, no és aquesta la obra de Popper que us volia presentar. 

Estic deixant de banda, per exemple, obres com la Tarantella (Op.33), la Suite per a dos violoncels (Op.16), les Sis dances espanyoles (Op.54), o la Rapsòdia hungaresa (Op.68), que crec que tothom hauria d'escoltar.

Dediqueu només uns minuts (els 8 que dura) a escoltar aquest Requiem per a tres violoncels i piano (Op.66). 

Poques paraules poden descriure les sensacions que desprèn aquesta música... les harmonies i les melodies estan cuidades fins a l'ultimíssim detall.

Ens trobem sens dubte davant la que considero la millor obra de David Popper. 

En la meva opinió, hi hauria d'haver molta més música escrita per aquesta magnífica formació.

Violoncel.listes: Mark Moskovitz, Steven Shumway i Freya Samuels

Piano: Michael Boyd

Albéniz

Anem una mica enrere en el temps i trobem-nos amb Isaac Albéniz. 

Un d'aquests compositors que fan que escoltis la música d'una altra manera.

Isaac Albéniz va néixer l'any 1860 a Camprodon, i va ser el primer compositor català que va aconseguir fama internacional. 

Tot i que va tenir una vida curta (va morir amb només 49 anys), Albéniz va escriure molta música. Com a curiositat (que desconeixia abans d'escriure aquest post), comentar que Albéniz també va aparèixer en un bitllet, en aquest cas, de 25 pessetes.

Les obres més conegudes d'Albéniz són per a piano, instrument que coneixia a la perfecció tal i com es demostra a les seves composicions. 

Admiro personalment el seu tractament de l'escriptura per piano. És senzill, clar i brillant.  La seva  música és profunda i alhora esperançadora.

Tot i que totes les seves obres per piano són recomenables, la que proposo avui és la Suite Española, Op.47. És important no confondre-la amb la Suite Iberia, del mateix compositor, i també per a piano. 

També és important saber que tot i que la original és per aquest instrument, hi ha molts arranjaments per diferents instruments o grups instrumentals.

La Suite Española està formada per 8 peces: Granada, Cataluña, Sevilla, Cuba, Cádiz, Asturias, Aragón i Castilla. 

Les 4 primeres són els títols originals de la col.lecció. Les 4 següents, van ser afegides a la Suite després de la mort del compositor.  És important escoltar la música sabent que Albéniz no va escriure les diferents peces tenint en compte l'estil o el caràcter de la música "popular" de cada territori. 

Així doncs, us deixo amb alguns moviments (penjar-la al complet suposaria penjar 8 vídeos diferents) de la Suite Espanyola (per a piano), començant per la que segurament és la més coneguda de les 8 peces: Asturias.

Piano: Alicia de Larrocha

Asturias

Piano: Alicia de Larrocha

Cataluña

Piano: Alicia de Larrocha

Sevilla

Falla

Si algú es capaç de transmetre en la seva música la més pura essència de la música popular espanyola, és Manuel de Falla. Aquest nom segurament us sona.

No estem parlant precisament d'un personatge que hagi estat oblidat amb els anys. 

Algunes de les seves obres més conegudes, com El amor brujo, Noches en los jardines de España, La vida breve, El sombrero de tres picos..., es continuen interpretant a nivell internacional.

Fins i tot, i com a curiositat, els que teniu uns quants anys més que jo  us el trobàveu més sovint del que penseu. Molts ja ho sabreu, d'altres no. És el senyor del bitllet de 100 pessetes. Sorprenent descobrir que un compositor havia aconseguit un lloc en un bitllet.

Manuel de Falla va néixer a Cádiz l'any 1876 i de seguida va entrar amb contacte amb la música, ja que la seva mare era pianista. Amb només 20 anys va marxar a estudiar a Madrid, i 10 anys més tard va encetar una nova i important etapa a la ciutat de Paris. Allà, va tenir la oportunitat de conèixer Claude Debussy, Maurice Ravel, Albéniz, i fins i tot Picasso. 

La seva biografia és interessantíssima. Només per exemple, comentar que va exiliar-se a l'Argentina l'any 1939 després de la primera guerra civil, rebutjant una pensió que Francisco Franco li oferia perquè retornés a la seva espanya natal. Va viure a l'exili amb l'ajuda d'alguns mecenes, entre ells, la familia Cambó, i a l'exili va morir.

Una de les que considero de les seves millors obres (com sempre, us recomano enormement fer un cop d'ull al seu catàleg), són les 7 canciones populares españolas, originalment per cant i piano, tot i que s'han realitzat molts arranjaments i és molt habitual escoltar-les per cant i acompanyament de guitarra.

 

Aquí teniu doncs, l'aportació musical d'avui. 

Us deixo amb dues versions. La primera, cant i guitarra. La segona, i per mi, la millor, l'arranjament de les set cançons per violoncel amb acompanyament de piano. La força del violoncel cantant és realment interessant! (per si escolteu les dues, només dir-vos que l'ordre de les diferents canços a l'arranjament de violoncel, no és el mateix que l'original)

Mezzosoprano : Teresa Berganza
Guitarra : Narciso Yepes

1 - El paño moruno
2 - Seguidilla murciana
3 - Asturiana
4 - Jota
5 - Nana
6 - Canción
7 - Polo

Violoncel: Daniil Shafran
Piano: Nina Musinian
Arranjament: Maurice Maréchal (1892-1964)

1 - El Paño moruno
2 - Nana
3 - Cancion
4 - Polo
5 - Asturiana 
6 - Jota

El pare Soler

Fa temps que un professor va esmentar el nom d'Antoni Soler a classe tot parlant d'autors de llibres relacionats amb la música. 

El senyor Soler era l'autor d'un llibre que s'anomena Llave de la modulación y antigüedades de la Música. Desgraciadament desconec la obra, per tant, no puc fer-ne cap comentari al respecte.

L'interès per aquest personatge però, es va despertar quan vaig descobrir que el pare Soler (tal i com és conegut), era nascut ni més ni menys que a Olot. Prop de casa. El que no sabia, és que el dia que jo vaig néixer ell ja portava uns 205 anys mort.

El pare Soler va néixer a Olot l'any 1729 i és un dels màxims representants de la música per a teclat de la península ibèrica de finals del Barroc i principis del Classicisme, dins el que s'anomena l'estil Galant.

La seva obra és realment extensa, i tal i com acostuma a correspondre a l'època en la que va viure, majoritàriament religiosa. Més obvi encara, si tenim en compte que va ser monjo.

Us recomano molt, i més que molt, les seves Sonates. Simplement imprescindibles. Buscant una mica, podem trobar-les. Això si, si no vaig errada, més de 200. 

De totes maneres, centrant-me en elles, estic deixant de banda innumerables villancets, salms, motets, misses, requiems, himnes, concerts,... i fins i tot magnificats (trobar gravacions via youtube d'aquestes coses, potser ja no és tant fàcil).

Us deixo amb una de les Sonates del pare Soler, probablement la més coneguda. Potser fins i tot alguns l'haureu escoltat sense saber de mans de qui havia nascut.

Això si, dues versions. Per clavicèmbal (ep!, que no clavicordi, que no és el mateix), i per piano. Prefereixo la de clave, però vaja, això ja és cosa vostra.

Sonata n. 84 (Clavicèmbal)
Compositor: Pare Soler
Intèrpret:  Pieter Jan Belder.

Sonata n. 84 (Pianoforte)
Compositor: Pare Soler
Intèrpret:  Iván Martín

Al youtube és relativament fàcil trobar moltes de les seves Sonates. Insisteixo.

Barber

Que la música, per uns instants, condueixi els pensaments cap al record alegre que venç la tristesa i l'enyorança.

 

Agnus Dei - Samuel Barber

(Arranjament de l'Adagio per cordes fet pel mateix compositor)

Toldrà

Quan parlem de música “clàssica”, sovint ens venen al cap noms de grans compositors. Beethoven, Mozart, Bach, Verdi, Wagner, Haydn...

Directa o indirectament la seva música ens ha arribat per molts canals diferents. Des de la ràdio al cine, passant per la publicitat o reportatges, les que són considerades “les grans obres mestres de la música clàssica” s’han donat a conèixer al llarg dels anys fins arribar al dia d’avui. Difícilment trobarem algú que no hagi escoltat mai els primers compassos de la 5ª Simfonia de Beethoven, o que no conegui l’Aria de la reina de la nit de la Flauta Màgica de Mozart...

Són molts, desgraciadament, els compositors que cauen en l’oblit o que simplement  no han aconseguit que la seva obra es difongui tant com per obtenir el reconeixement que es mereixen.

Durant la història, de compositors n’hi ha hagut arreu i Catalunya no és una excepció.

Pedrell, Lamote de Grignon, Toldrà, Nin-Culmell, Gerhard, Oltra, Mompou o Montsalvatge, són només uns quants noms que tothom hauria de conèixer. Personatges d’aquí, amb una obra extensa, rica, i generalment poc coneguda.

Segurament, dels anteriorment esmentats, el que he tingut més oportunitat de conèixer, és Eduard Toldrà (1895 - 1962).

Toldrà va néixer al 1895 a Vilanova i la Geltrú, i podriem considerar-lo com una de les figures més importants de la música catalana durant els principis i mitjan segle XX. 

Compositor, violinista i important director d’Orquestra, podriem dir que Toldrà destaca per les cançons, un total de 71, que va escriure utilitzant lletres de coneguts poetes com Maragall, Josep Maria de Segarra, Josep Carner, Salvat-Papasseit...

La seva obra no és tant extensa com pot ser la d’altres compositors, però us puc assegurar que és molt rica en tots els aspectes (si teniu temps i us interessa, us recomano que consulteu la seva biografia i el seu catàleg d'obres).

Permeteu que us recomani la seva òpera El Giravolt de Maig (1928 – Òpera còmica en un acte), el Quartet en Do Menor (1914 – per quartet de corda), Empúries (1926 – Sardana per Orquestra) i Vistes al Mar (1920 – originalment per quartet de corda i posteriorment, al 1921, adaptada per orquestra de cambra). I no, no tot és fàcil de trobar pel youtube.

Jo us convido a escoltar Vistes al mar, però si teniu la oportunitat, no deixeu d'investigar el catàleg de la seva obra per descobrir coses noves.

Director : Enrique Garcia Asensio

Versió per orquestra de cambra

Quartet de Corda (Garcia Abril Quartett). 

Nocturn (2n moviment)

Disfruteu-ho!

Opus 133

Opus 133 neix amb la intenció d'acostar i compartir la música des del meu humil punt de vista. Neix per a tots aquells que teniu ganes de conèixer, d'investigar, de redescubrir. També pels que creieu que la música clàssica és una autèntica arma suporífera... potser descobrireu que no és així (la majoria de vegades).

Gaudiu doncs, d'aquest petit espai d'harmonies i enharmonies, de síncopes i hemiòlies, de tonalitats i modalitats, de música romàntica i música monòdica... però de bona música en general.

Benvinguts!

Toccata d'Orfeo, una de les primeres obres catalogades com a "Òpera".
Fou estrenada l'any 1607 a Mantua.
Autor: Claudio Monteverdi.

Direcció: Jordi Savall
Gran Teatre del Liceu